Cuidem l’entorn cuidador dels malalts d’Alzheimer

En el marc del Dia Mundial de l’Alzheimer, posem accent en la necessitat de cuidar l’entorn cuidador de les persones afectades d’aquesta malaltia. I compartim el projecte Recorda’m per visibilitzar-la.

L’àvia que comença a oblidar la recepta que ha fet durant tota la seva vida, el pare que amb prou feines aconsegueix recordar els noms dels seus fills, l’oncle que no recorda que el vas portar al metge el dia anterior…

L’Alzheimer no és simplement oblits puntuals, sinó que es tracta d’una malaltia crònica o progressiva que es caracteritza pel deteriorament de les funcions cognitives més enllà del que podria considerar-se normal a causa de l’envelliment.

És una síndrome neurodegenerativa que ataca el cervell i afecta la memòria, el pensament, l’orientació, la comprensió, el càlcul, la capacitat d’aprenentatge, el llenguatge i el judici. Però l’Alzheimer també repercuteix en tots els familiars de les persones afectades, que demanen una cura molt específica.

L’Alzheimer és la causa de demència més freqüent: representa entre el 60% i el 80% dels casos de demència.

Segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), a Espanya hi ha actualment uns 800.000 malalts d’Alzheimer. A Catalunya, segons dades de Salut, hi ha unes 44.000 persones diagnosticades però s’estima que n’existeixen unes altres 18.900 que no estan diagnosticades (Alzheimer Catalunya Fundació xifra en 86.000 el total d’afectats).

CUIDAR EL CUIDADOR D’ALZHEIMER

Aquesta malaltia, però, no només afecta qui la pateix, sinó també al seu entorn cuidador que, moltes vegades, pateixen problemes físics, psicològics o econòmics, entre d’altres, derivats de l’atenció del seu malalt.

La importància de «cuidar el cuidador» i d’ensenyar-lo a cuidar-se és un dels punts claus en la malaltia de l’Alzheimer. Cuidar una altra persona, i donar-li una atenció de qualitat, passa per la necessitat que el cuidador també es cuidi, ja que, si no està bé, difícilment podrà assumir l’atenció d’un familiar.

Per això és clau cuidar la salut, tant física com emocional, tot reservant, per exemple, una estona cada dia per fer exercici, gaudir d’una afició o de les relacions socials.

El cuidador s’ha de reservar temps per a ell mateix. No és una tasca fàcil per a qui porta la màxima càrrega de l’atenció i cal buscar ajuda, tant familiar com externa.

Per aquest motiu, actualment existeixen alternatives i recursos per comptar amb l’ajuda de professionals a l’hora de compartir la tasca de l’entorn cuidador, entre ells, els centres de dia, residències i l’atenció domiciliària.

A Accent Social, mitjançant la prestació d’aquests diferents serveis, està a l’atenció de gairebé 10.000 persones, aportant la seva professionalitat i expertesa.

En aquest sentit, Accent Social, davant el repte de complir les expectatives de l’entorn cuidador de la persona que pateix la malaltia de l’Alzheimer, té en compte el benestar del professional i, entre d’altres, gaudeix des de fa anys de formacions en col·laboració amb la Fundació Pasqual Maragall.

Són espais de coneixement tècnic sobre l’atenció, assesorament i formació en la cura als malalts en les diferents etapes de la malaltia, i on poder proporcionar estratègies que ajudin a millorar la vida de les persones cuidadores davant la malaltia.

PROJECTE RECORDA’M

Alhora, per donar visibilitat a la malaltia de l’Alzheimer, sota el nom de Recorda’m, persones usuàries, treballadors i treballadores d’Accent Social i l’entorn cuidador dels malalts, en el marc del Dia Mundial de l’Alzheimer, dinamitzem una activitat al voltant dels records, útil també per recollir informació de la història de vida i aportar eines per poder treballar la reminiscència i memòria de la persona usuària.

El símbol d’aquesta activitat és una corda o fil amb nusos on la corda simbolitza la vida i els nusos els records de la persona usuària. Els participants aporten i enriqueixen el fil de la vida de la persona usuària amb records compartits.

Per què? Què som cada una de nosaltres sense els nostres records? Quanta part de la nostra identitat perdem en el moment que s’esvaeixen els records? Aquestes preguntes que poden angoixar a qualsevol persona, resulta ser un dol en vida d’una persona a la que hem d’acompanyar amb coneixement i cura mentre no es trobi encara solució.

[nusos]

PROJECTE RECORDA’M AL CENTRE DE DIA SANTA CLARA (LLEIDA)

JOAQUINA FLORENSA, 89 ANYS

• La felicitat del retorn a la meva terra. Recordo quan era petita. Durant la guerra vam haver de marxar a França a viure. Ens van posar a viure en un castell, amb moltes dones i altres nens. Hi havia moltes rates i molta misèria. Allà vaig aprendre a conviure amb altra gent i ajudar-nos els uns als altres. El moment més feliç de tota aquella història va ser quan vam tornar aquí, a Catalunya.

DOLORS BARÓ, 85 ANYS

• La soledat em va obrir portes a noves amistats. Recordo quan va morir el meu marit. Els inicis van ser molt durs, pensava que mai aprendria a viure en soledat. Després d’un temps de dol vaig decidir dedicar-me ajudar als altres. Vaig començar a treballar de voluntària per CÀRITAS i vaig acollir a casa meva a estudiants que necessitaven un habitatge aquí, a Lleida. Va ser una experiència de la que tots vam aprendre moltes coses i en vam esprémer el millor de cada moment.

JUANA JARAMILLO, 64 ANYS

• Descobrir la felicitat de tenir un fill. Recordo el naixement del meu fill petit. L’embaràs va ser molt dur. Al principi, no volia tenir-lo; ja tenia dos fills més i només pensava en les despeses i en com faria front a aquell nou naixement. Durant l’embaràs, vaig patir força, fins que vaig acceptar que el petit venia en camí. El dia del seu naixement vaig entendre que de tot se’n pot sortir i que era el millor regal que la vida em podia fer.

ANA COSTA, 84 ANYS

• Llorar de felicidad, un recuerdo inolvidable. El recuerdo más duro que tengo es cuando los que mandaban se llevaron a mi padre, durante la guerra. El día que mi padre regresó, después de unos años sin verlo, yo no lo conocía. Lloraba mucho porque no quería que se acercara a mí. Entonces mi hermano, que sí que lo recordaba, me dijo que ese señor sí era mi papá. Lloré como nunca, pero era un llanto de felicidad que creo que nunca más he vuelto a sentir.

MARIA CONDÓ, 82 ANYS

• El patiment de ser mare per primera vegada. El naixement del meu fill, el recordo amb felicitat tot i que en aquell moment tenia molta por. Sabia de casos que l’infant havia nascut amb problemes i jo tenia una por immensa de què li passés alguna cosa al meu fill. En el moment que va néixer, de seguida vaig preguntar si estava bé i el respir i satisfacció que em va quedar quan em van dir que sí, sempre el recordaré.

PILAR TAPIA, 93 ANYS

• En temps de pobresa i necessitats, la gent es torna més solidària i humil. Recordo que, durant la guerra, el meu pare era ferroviari i la meva mare i jo ens vam traslladar a casa d’una tieta. En arribar al domicili, la meva cosina i jo vam sortir al carrer a jugar. En aquella plaça davant de l’ajuntament hi havia molta gent que feia cua i nosaltres no sabíem el perquè. Davant d’aquella incògnita, se’ns va acudir que podíem anar a mirar què passava. Una senyora que ens va veure ens va fer posar a la fila i davant seu: “nenes, passeu, que de ben segur ho necessiteu per fer-vos grans.”
• Nosaltres no sabíem de què ens parlava i ens vam posar davant seu. En arribar a l’inici de la cua vam veure un taulell molt alt i allà ens van preguntar si no teníem família. Vam dir que sí, que les mares estaven a casa i ens van donar uns tiquets per poder anar a recollir pa. Aquella senyora probablement tenia família també, però va preferir que per davant d’ella passessin dues nenes petites.

ARACELI MARTÍNEZ, 83 ANYS

• L’amor pot amb tot. Recordo quan era soltera, que vaig començar a festejar amb el que després va ser el meu marit. La seva família es negava a que es veiés amb mi. La meva mare, que és la que manava a casa, tampoc ho volia i jo ho tenia absolutament prohibit, així que ens anàvem veient d’amagat. A mi aquell noi m’agradava molt i jo a ell també. Al final ens vam casar i fins que la mort ens va separar.

JESÚS PRIMO, 93 ANYS

• La felicitat després de la duresa. Tinc un sentiment gravat que mai a la vida se’m podrà esborrar: el bombardeig de Lleida. Recordo que estava amb el meu pare al magatzem, quan de cop vam sentir el bombardeig. vaig sortir corrent del magatzem amb una immensa preocupació i desesperació. No sabia què havia passat, però el que sí tenia clar és que no podia ser res de bo i que la meva mare no estava amb nosaltres. Vaig començar a córrer per tot el carrer Major. Veia gent corrent per tot arreu, façanes tombades i ja sabia que havien bombardejat el Liceu. La desesperació era cada cop més gran, corria sense saber ben bé cap a on anava, fins que finalment una alegria em va envair el cos al trobar a la meva mare, sana i estalvia. Aquell sentiment de satisfacció, alegria i alleujament mai el podré esborrar.

PROJECTE RECORDA’M ALS HABITATGES AMB SERVEIS CAMÍ ANTIC DE VALÈNCIA (BARCELONA)

PROJECTE RECORDA’M ALS HABITATGES AMB SERVEIS CAN TRAVI (BARCELONA)

PROJECTE RECORDA’M A L’EQUIPAMENT JOSEP MIRACLE (BARCELONA)

Recordar és fixar moments i fites a la nostra trajectòria vital. Així, a més de realitzar l’activitat amb les persones grans de l’Equipament Josep Miracle (primer imatge d’aquest article), vam voler realitzar-la amb part de l’equip professional del centre.